The Sprawl

Avui us volia parlar de The Sprawl, el joc de rol, amb mecànica PbtA i de temàtica Cyberpunk creat per Hamish Cameron i que ens arriba en castellà de la mà de l'editorial Yipi Ka Yei. Aquest joc busca recuperar les sensacions que ens van produir jocs com Cyberpunk 2020 però fent servir mecàniques més actuals.

Com en molts altres PbtA, cal començar una primera sessió on els jugadors triaran entre un dels deu arquetips diferents. A diferència del que passa en altres PbtA, i per donar aquesta sensació que els PJ son prescindibles, no hi ha cap problema en que dos dels jugadors facin servir el mateix arquetip, tot i que es recomana que cada jugador trii un de diferent per tal de aconseguir un ventall més gran d'opcions dins el grup.

Aquesta primera sessió ens porta a la creació també del món en el que es jugaran les nostres partides, posant el focus amb les grans corporacions que controlen l'economia. I es que cada jugador, director de joc inclòs, haurà de crear una durant aquesta sessió zero. Aquí els jugadors tenen una bona oportunitat per crear conflictes que esquitxaran poden esquitxar als seus personatges. En aquesta fase es defineixen també les relacions entre ells. Això fa que al començar a jugar, els jugadors hagin compartit alguna missió amb, com a mínim, un altre personatge jugador, creant-se una xarxa de contactes entre ells. A part, aquestes missions involucren a una de les corporacions abans esmentades i per tant, tal i com passa sovint en molts PbtA, el mestre de cerimònies te una altra possible font de conflictes per fer interessant la vida dels personatges.

El joc ens proposa que fem servir una estructura de sessions orientada a missions, que podem dividir en quatre actes. A la introducció, algú contacta amb els PJ i els hi ofereix una feina. A continuació be una fase en la que els personatges es preparen el treball, obtenint sobretot informació i equip que podran fer servir més endavant. La tercera part es la d'executar el treball, quedant com a epíleg una darrera escena en la que els jugadors cobren la feina feta.

Una de les coses que trobo més interessant es que, a la fase de preparació els jugadors acumulen l'informació i l'equip de manera abstracte en forma de punts d'info i d'equip. En qualsevol moment, poden fer un flashback per tal de concretar quina informació o quin equip faran servir, explicant com ho van obtenir i gastant un d'aquest punt. D'aquesta manera els Jugadors es poden trobar davant d'una porta tancada amb codi d'accés. Per superar-la podran gastar un punt d'informació per tal que el Hacker pugui dir que quan va entrar als sistemes de la companyia, va trobar una base de dades amb el codi d'accés, gastant un punt d'info, o també podria ser que un personatge hagues subornat a un treballador descontent per tal que li donés el codi. Personalment aquesta mecànica em recorda molt al que fan a La casa de papel, quan davant una dificultat extrema fan un flashback on es veu com el professor ha previst el problema i ha pensat una solució al mateix.

Un aspecte que sol ser important en jocs d'aquesta ambientació es el de l'equip, i més en concret l'equip cibernètic que al que poden accedir els jugadors. El sistema ho resol de manera brillant definint un seguit de opcions base que podem personalitzar amb etiquetes que es plasmen amb funcionalitats o debilitats del equip. Com passa sempre, l'equip es car i per aconseguir-lo ens torna a oferir una altra font de conflictes, com ara que el paga una corporació, que cal trobar un metge de dubtosa reputació que treballa a una clínica no gaire legal.

Te també tot un capítol dedicat a la Matriu, la xarxa informàtica que ho abasta tot. En aquest cas ens ofereix un seguit de moviments específics per fer al ciberespai i les amenaces que s'hi poden trobar., quedant com una mena de joc dins el joc. A la partida que vaig dirigir no hi havia cap hacker, així que no puc dir si passa com passava al CP2020, on el hacker era un personatge que quedava totalment aïllat de la resta i que si jugava ell, no jugaven la resta de jugadors.

L'aspecte negatiu que li veig al joc es que per una banda l'estructura de missió pot arribar a ser repetitiva i cansar a la taula en una campanya llarga. Es el mal que tenen en general els PbtA, que són per allò per el que han estat dissenyats i que si ens sortim d'aquí, tot l'engranatge fa figa. Això si, la meva experiència es que per one-shots o campanyes no gaire llargues és un molt bon joc.

Si sou seguidors del podcast Éxito Parcial coneixereu que aquest programa classifiquen en generacions els jocs PbtA. Aquest és un joc de primera generació, i per tant, el seu sistema s'allunya poc del que podem trobar a Apocalypse World. Llegint els arquetips podem trobar paral·lelismes entre els dels dos jocs, però sobretot, els vincles entre els personatges funcionen de manera molt semblant a com ho fa la bio al joc de Vincent Baker, i per mi això es un punt negatiu.

En resum, ens trobem amb un joc que amb ambientació Cyberpunk, que recrea l'esperit que tenia amb el meu estimat Cyberpunk 2020 i que està força orientat a jugar missions dins aquest univers. Si us agrada aquest tipus de partides, una versió fosca de The Leverage, amb una ambientació propera als clàssics dels anys 80 com Neuromante, aquest és el vostre joc. Si per el contrari, preferiu un joc més transhumanista però amb el mateix sistema, us recomano que doneu un ull a The Veil, que ha publicat recentment en castellà l'editorial The Hills Press.