El joc tàctic és un dels aspectes polèmics dins el nostre hobby, fins al punt de haver-hi molts grans jugadors que hi fugen. Jo us donaré la meva opinió, però primer posem-nos en context. D'n'D neix com un Wargame en el que els jugadors gestionen una unitat d'un sol soldat. Per tant, el joc tàctic està a l'ADN dels RPG.
Ara bé, quan jugo a rol, no vull jugar a un joc tàctic. Vull viure històries interessants, i per tant, entrar en un combat que hem porti moltes hores es avorrit. La meva trajectòria amb Starfinder es va acabar quan vam tenir un combat entre naus estel·lars que es va allargar molt i que al final sabíem tots els que el primer en treure una bona tirada s'anava a endur el gat a l'aigua. Per tant, si un joc te un combat tàctic no em molesta si es relativament breu. Però quan s'allarga molt se'm fa pesat i m'arruïna l'experiència.
Mai he sigut un director/jugador de jocs tàctics. Si que sempre he fet servir una pissarra blanca per situar l'acció i que els jugadors escaiguessin on poden amagarse, quan lluny es troben, etc. Pero no em preocupa si a aquest torn puc arribar fins a cert punt contant caselles. Prefereixo dir coses com Arribaran en dos torns, però al proper el tindràs a l'abast del teu arc. sense necessitat de contar caselles.
També m'agrada molt la solució que fa Fate, de dividir la acció en zones on se't permet moure lliurement dins d'una de elles o com a molt passar a la contigua.
En suma, els aspectes tàctics del joc poden estar presents sempre i quan no ens espatllin l'experiència narrativa.
Podreu trobar les reflexions d'aquest desafiament en aquest enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada